Xavier Bisbal: ‘L’església també té dret a donar la seva opinió’

No és gaire comú parlar amb un mossèn de 34 anys…

No és comú. I tampoc, d’entrada la tradició que el capellà d’un lloc no torni al mateix lloc. Ja diu Jesús que ningú és profeta a casa seva, o pel que sigui. El cas és que ha anat així, Josep Maria Mas el meu predecessor estava malalt, ara s’està recuperant però es va veure que era una de les parròquies més grans de la diòcesi i es necessitava algú amb energia i em va tocar a mi. Va ser per mi una sorpresa, el Bisbe m’ho va proposar i no podia dir que no a tornar a casa.

Quina ha estat la rebuda per part dels feligresos?

Molt positiva, feia 6 anys que no tenia contacte. Alguns ja no hi són, nens que s’han fet adults i costa reconèixer cares… En general molt be.

Quins objectius es proposa a la Sagrada Família?

És una parròquia molt ben ubicada, rodejada d’edificis, jo voldria que fos un lloc on tothom pogués trobar un referent  d’espiritualitat, tenim l’església oberta tot el dia, un lloc acollidor, on la gent que ho necessités em tingui a la seva disposició. També intentaré treballar amb els joves… En realitat el primer any és geogràfic, per veure com esta tot, identificar punts forts i febles i a partir d’aquí començar a treballar sense imposar res.

I com es proposa atraure els joves a l’església?

La veritat és que no em puc queixar perquè els joves normalment no van a l’església i la Parròquia de la Sagrada Família segurament és de les poques esglésies del bisbat on hi ha certa gent jove, hi ha un grup d’escoltisme que va funcionant i després hi ha un grup de joves que es va reunint periòdicament, fan excursions… La qüestió seria, ja que m’ho he trobat reforçar-ho i obrir-ho a més persones.

Vostè anava per periodista…

Vaig exercir de periodisme des de 16 anys a la revista Vida… Josep Maria Mas era el director, que després a ser rector aquí. Vaig estar del 1996 fins el 2001, quan va tancar. Al cap de quinze dies va sortit L’enllaç i des del primer número sóc col·laborador. El primer redactor va ser l’Oriol Solà i Prat, que va marxar a Andorra al cap d’un any i mig. La Pepita Segura em va demanar si podia fer de redactor i si, durant dos anys i escaig al matí estudiava Econòmiques i a la tarda venia a treballar a L’Enllaç. No m’he deslligat dels mitjans de comunicació perquè soc l’enllaç entre el Bisbat de Vic i els mitjans i sóc el director del Full Diocesà, que és una revista que es reparteix a totes les esglésies de Vic i Solsona. Sóc el que redacto i coordino aquesta revista, per tant el cuquet de la comunicació no l’he perdut.

Les econòmiques i la fe estan a les antípodes…

Vaig acabar econòmiques i vaig entrar al Seminari a Barcelona. Tot eren auditories, oposicions… però molt bona gent, he casat alguns dels que van estudiar amb mi i en el sermó he fet alguna referència sobre la corba de la oferta i la demanda, però és un món diferent, certament. Al seminari la vida va ser més tranquil·la, els estudis són molt humanístics, filosofia, llengües clàssiques, teologia, bíblia. Va ser un canvi de ritme, certament. Jo crec que també es necessita, perquè és una decisió madura. Abans els capellans als 23 o 24 anys ja els ordenaven. Això ha canviat perquè avui dia les decisions es prenen més tard, i els capellans ratllen la trentena en el moment en que es decideixen per poder fer-ho amb mes maduresa. No me’n penedeixo d’haver seguit aquest camí.

Com va començar aquest camí?

Jo em vaig ordenar l’any 2010, primer de diaca a Igualada i després de capellà a Vic. El Bisbe em va demanar si podia dedicar dos anys a ampliar estudis i vaig anar a Roma. L’any 2012, quan vaig acabar els estudis de teologia em va encarregar uns pobles del Bages, Sant Vicenç de Castellet, el Pont de Vilomara i Rocafort. Tot i que Igualada està en crisi, allà doble crisi, amb molt atur, situació de bastanta pobresa, pobles de gent molt senzilla. Situacions a vegades una mica dura, amb joves que s’havien mort per la droga. Per un noi del Poble Sec d’Igualada com jo ha estat una experiència “curtidora”. També m’havia trobat un conflicte que he intentat pacificar i diria que he deixat solucionat en un 95%. He fet el que ha estat possible.

En una Igualada en crisi hi ha espai per a l’espiritualitat?

La crisi no només és als problemes materials, que també, però lligat a això hi ha angoixa, depressió, patiment.. La veritat és que porto dues setmanes i tampoc no he estat en contacte amb tantes persones. Notes que hi ha un cert decaïment econòmic, pels carrers ho veus. Igualada és una ciutat molt maca per viure però ho hauria de ser també per treballar.

L’església està desconnectada de la societat?

En alguns temes més concrets, la doctrina de l’Església pel que fa família, la homosexualitat… hi ha una desconnexió amb el que viu molta gent i amb els valors de la societat contemporània, no es pot negar.  Tanmateix en aquest punt voldria dir dues coses: crec que en una societat plural, l’Església també té dret a donar la seva opinió (amb respecte) sobre el què considera més adequat o millor pel que fa a les qüestions humanes i ètiques. I en segon lloc, pensem com pensem, crec que hi ha d’haver un mínim comú denominador que crec que tothom hi pot estar d’acord, que es el respecte a les persones sigui quina sigui la seva orientació sexual, opció de vida o de pensament.

Les parròquies d’Igualada vau veure com l’antic Casal era ocupat pel col·lectiu Espai pels Somnis, que finalment va ser desallotjat. Era impossible un acord?

Va ser una mica difícil poder arribar a un acord. Va haver un moment que la cosa es va tornar irreversible i no va haver més remei que seguir el procés judicial, amb més encert o menys. El Bisbat va oferir un local, va convidar a l’Espai pels Somnis a participar d’un Casal que fos obert a la ciutat, però ells tenien el seu plantejament, respectable. Una mica exclusivista , em sembla. Després del desallotjament l’espai va quedar buit. Hi havia uns projectes que s’havien de tirar endavant, pel que se les parròquies d’Igualada mai havien abandonat el Casal, segurament els projectes s’han hagut d’endarrerir i configurar novament per la crisi. Fa quinze dies vam enderrocar un espai que amenaçava ruïna que era l’antic cine Rex. Hem fet l’esforç econòmic d’enderrocar-lo perquè allò tampoc tenia futur. Ara tenim sobre la taula diversos projectes per tirar endavant un casal de les parròquies però obert a la ciutat. S’han d’acabar de madurar i esperem poder donar novetats en un període no gaire llarg.