Dos segles d’intimitats

Des de les cotilles fins al Wonderbra. Des d’un ús limitat a “tapar les vergonyes” fins al culte al cos. L’exposició ’Intimitats. La roba interior del segle XIX al segle XXI’, que es pot visitar al Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia fins el proper 25 de setembre, recorre més de dos segles d’història de la roba interior. Tot i que no s’exclou la roba interior masculina, l’accent és femení, donat que és en la roba íntima de la dona on més s’evidencia la transformació de la societat, l’estètica i els valors i criteris morals.

La mostra arrenca amb l’inici del segle XIX, quan l’ascens de la burgesia comença a influir en una moda més simple que la decadent aristocràcia. El paper de la dona, però, continuaria relegat a reflectir en la seva aparença la prosperitat del pare o marit. La roba era espectacular, però incòmoda i poc pràctica. Dissenyada per marcar la cintura, la roba recorria a artificis com els mirinyacs, enagos i cotilles per aconseguir una forma de rellotge de sorra. Però la majoria de la gent només tenia accés a peces més senzilles, com camises, mitges o enagos.

Esclava de la cotilla

Amb l’arribada del segle XX, la producció industrial posa a l’abast de les classes treballadores els models estètics de les elits i la dona es fa totalment esclava de la cotilla, una peça que era sinònim d’honorabilitat. No es va poder començar a desencotillar -en sentit literal i figurat- fins la Primera Guerra Mundial. La crida d’homes al front van deixar vacants molts llocs de treball que només podien ocupar les dones. El sentit comú va acabar imposant roba més funcional.

El 1914, l’aristòcrata nord-americana Mary Phelps Jacob va patentar els primers sostenidors, una peça revolucionària que es va afegir a les calces i les faldilles, que s’anirien escurçant al llarg dels anys següents. La faixa va permetre a les dones seguir amb certa comoditat els models estètics del moment. Els avenços també van permetre l’aparició de les primeres compreses.

A finals dels anys 30, la victòria del bàndol franquista a la Guerra Civil espanyola i la imposició del catolicisme i la moral ultraconservadora deixen la roba interior com una frivolitat i obliguen a adoptar la llenceria feta a casa.

Mentre, a la resta del món nous materials sintètics com el niló, els colors i el cinema porten nous cànons femenins. Les voluptuoses siluetes de les pin-ups obrien horitzons als Estats Units. A la dècada dels 60, els aires de canvi a bona part del món ho van posar difícil a la roba interior, vista com una mostra de la manca de llibertats d’altres èpoques.

Culte al cos

Als anys 80 es manifesta amb força la tendència de culte al cos, la preocupació per mostrar una anatomia perfecta i saludable. Va ser l’època daurada dels escalfadors, els pantalons curts o les malles. La imatge esdevé imprescindible per al triomf social i apareixen les primeres top model, icones de bellesa i estil. El culte al cos imposa la llenceria correctiva i facilita l’aparició, el 1991, dels sostenidors Wonderbra.
El futur de la roba interior apareix marcat per nous teixits que permeten monitoritzar constants vitals o que alliberen micropartícules per ser útils en els camps de la salut, la bellesa o l’esport. També apunta teixits amb repel·lents de brutícia que podrien mantenir la roba interior sense haver-la de rentar durant dues setmanes.

Moda intima d’Igualada

La capital de l’Anoia ha tingut un paper protagonista en l’àmbit de la roba íntima del segle XX. Josep Maria Vives Vidal va fundar el 1949 una fàbrica de mitjons, tot i que ben aviat es va especialitzar en cotilleria. El 1957 va començar a fabricar i distribuir a Espanya els productes de l’americana Warner’s, als que va afegir marques pròpies amb el pas dels anys. Als anys 90, quan donava feina a unes 800 persones, va passar a mans de la multinacional Vanity Fair. Aquest mateix any ha tancat el darrer magatzem que mantenia a la ciutat.

L’exposició ha estat produïda pel Museu de Badalona conjuntament amb la Diputació de Barcelona.