Pantalla oberta: ‘En el séptimo cielo’ a l’Ateneu

El cinema alemany que arriba a les nostres pantalles d’ençà uns anys acostuma a ser sinònim de qualitat, i en moltes ocasions ve precedit d’un grapat de bones crítiques a nivell internacional. A la nostra memòria queden les magnífiques Godd bye Lenin (2003), El hundimiento i Contra la pared (totes dues del 2004), Al otro lado i La vida de los otros (ambdues del 2006), La ola (2008), Soul Kitchen (2009),… Presentem En el séptimo cielo (2008) d’Andreas Dresen, ? multipremiat a diversos festivals i que ens parla sobre l’amor a la tercera edat.

El director ve d’una família dedicada al teatre i la interpretació, i ja des de jove s’abocà a aquests estudis. Ben aviat cursà estudis de cinema a Berlín, i a començaments dels 90 realitza el seu primer llargmetratge Stilles Land (1992) en què també fa de guionista. De manera paral·lela també desenvolupa la docència de cinema en diverses universitats. En el 2002 fa Halbe Treppe, que guanya l’Os de Plata de la Berlinale i que vam poder veure en una de els primerenques edicions del Zoom Festival. Un altre dels seus èxits és Verano en Berlín (2005). Ho avançàvem,… En el séptimo cielo és una pel·lícula en què se’ns explica la història de sempre: un home i una dona enamorant-se de nou. Inge té uns seixanta i escaig d’anys i en porta 30 de casada i estima al seu marit, però se sent atreta per Karl, un home més gran que ella, de 76 anys. I torna a sentir-se jove.

Passió, sexe i tercera edat. Un tema que sinó tabú, sí que al cinema li costa representar, ja que no ven i no agrada veure’s al mirall. I Dresen ho fa des de la tendresa, tot utilitzant les mirades i els silencis, però amb un llenguatge particular, el dels enamorats. Amb un excel·lent tractament visual amb una planificació i una posada en escena molt naturalista, combinant una encertadíssima càmera en mà en les seqüències més de llit i amb uns plans ? xes per retratar la rutina del matrimoni i del seu marit, tan avorrit com obsessionat pel sons que fan els trens i que contrasta amb l’esbojarrada i irònica joventut de la seva cònjuge en les seves trobades amb el seu amant. I d’això es tracta: la sorpresa que té la protagonista en el fet que hagin sorgit aquests sentiments en el seu interior: davant d’una edat biològica, una edat interior, jovenívola.

Dins de la seva transgressió hi trobareu un film sensible, càlid i respectuós. Atrevit i arriscat. No hi ha artifici ni grans escenificacions del drama. Tampoc hi ha música que redirigeixi les emocions dels espectadors. Amb un tractament ple de sinceritat, una sensibilitat infinita i una espontània bellesa natural. I és que, en de? nitiva, estem parlant d’uns éssers enamorats amb les mateixes il·lusions, els mateixos dubtes i les mateixes tonteries. Tot es redueix, a un drama al voltant de l’afecte, la seva necessitat o la seva manca, l’afecte retrobat o el dolor de perdre’l.