‘Terraferma’, a la Pantalla Oberta del Cineclub Ateneu

PANTALLA OBERTA: «Terraferma»
Direcció: Emanuele Crialese (Itàlia 2011)
Dijous, 22 de maig, a les 20.00h
Lloc: a la Sala de Socis de l’Ateneu Igualadí
Entrada lliure

Aquests dies agafem la premsa i –amb el cor encongit- hi llegim que si una pastera farcida de persones
naufraga a Lampedusa, que d’altres persones intenten, un dia i l’altre també, saltar unes –criminalstanques
metàl·liques a Ceuta i Melilla, i tot plegat per intentar accedir a un simple i mínim futur. Aquest
és un dels temes que retrata la pel·lícula que us oferim avui: Terraferma. El lm és una producció
italiana d’Emanuele Crialese, qui sempre ha demostrat transitar per un univers compromès, com ho
palesava a Nuevo mundo (2006) i a Respiro (2002). Ara, amb Terraferma ens explica, com en una petita
illa pròxima a Sicília, a on la principal activitat havia estat sempre la pesca, hi viuen el jove Filippo amb
el seu avi i la seva mare vídua. Ara, però, ja ningú pot sobreviure pescant, i no hi ha més remei que
resignar-se i començar una nova vida: així decideixen durant l’estiu llogar la seva casa als turistes, i
quan s’acabi la temporada posar en venda la barca. Un dia Filippo i el seu avi surten a pescar i es troben
amb una pastera farcida d’immigrants a punt de naufragar.

Crialese a Terraferma –en un lm d’aparença simple, però que s’hi pot treure molt de suc- ens parla
sobre les arrels, sobre el diàleg –tens- entre distintes generacions i entre diferents cultures, amb les
seves in uències positives i ,d’altres vegades, nocives. Sobre aquells viatges sense retorn i cap a una
terra tan llunyana com estranya, però en la què s’albira un –incert- futur millor. Terraferma ens parla
d’un equilibri que s’ha esquinçat, d’un ‘modus vivendi’ anacrònic i niquitat, i d’un èxode que s’intueix
irremeiable, inaplaçable i necessari. Fins i tot, la família de Filippo fa plans per anar-se’n. El director ho
fa lmant una pel·lícula tranquil·la, sense ensurts, sense grans girs ni efectes, apel·lant al magnetisme
dels seus personatges –que transmeten autenticitat-, i combinant cció amb tocs documentals.
També lma un paisatge –un dels altres personatges- des de l’absoluta austeritat i al mateix temps
prop d’una noció gairebé paradisíaca d’un lloc quasi verge. I destil·lant humor fa que el drama de
la immigració il·legal se’ns faci més digerible, amb una història que es desenvolupa en un context
farcit de xocs i contradiccions. De dualitats. La població mísera d’Europa ajuda als miserables africans;
una confrontació entre un món vell i el nou; entre les lleis ancestrals i honestes del mar i les actuals
deshumanitzades; entre allò que s’ha fet sempre i allò que desballesta les tradicions; entre la població
de l’illa i els nouvinguts –uns els immigrants africans i els altres els turistes-; el drama de dues mares
que s’assembla més d’allò que a primera vista sembla,…. Crialese, qui amb el lm obtingué el Premi
Especial del Jurat en el Festival de Cinema de Venècia de 2011, ens diu que hi ha un nou cinema italià,
que conviu –o n’és la baula- amb les velles –joves- glòries (els Olmi, els Bellochio,…).