De la febre del carbó a la febre de l’urani

La conca minera de Calaf té el seu origen en les necessitats de carbó pel desenvolupament del vapor, que des de principis del segle XIX, formava part d’una font d’energia bàsica per a la revolució industrial a tot Europa. La incipient expansió industrial a Igualada va incrementar la demanda de carbó, així com també per obtenir gas que il•luminava carrers i edificis, a més del consum domèstic en estufes, cuines, anomenades «econòmiques» i calefaccions. Aquest canvi energètic va portar al començament de les explotacions dels jaciments de lignit de Calaf i el seu entorn a mitjans del segle XIX.

A la zona es van arribar a comptabilitzar més de 250 mines, entre subterrànies i a cel obert, que es van obrir en un període de 150 anys (entre 1835 i 1985). El tipus de carbó era lignit de mala qualitat, amb un poder calorífic d’unes 3.500 kcal / kg i contingut en sofre d’entre el 5 i el 10%.

El carbó s’extreia de forma arcaica, a pic i pala, en boques de mines no superiors als dos metres d’alçada i 1,80 m d’ample, que s’excavaven en un terreny inclinat i la galeria principal podia ser horitzontal o inclinada. Inicialment es transportava amb carros i cavalleries fins a Igualada, on les fàbriques tèxtils que utilitzaven per accionar les calderes de vapor que al seu torn accionaven la maquinària fabril.

De fet, la línia de ferrocarril Barcelona-Saragossa va passar per Calaf i no per Igualada perquè en aquesta zona «hi havia molt carbó de pedra», segons referències de l’època. El punt àlgid es va situar entre els anys 1950-1965 quan es va arribar a extreure 200 tones cada dia, que anaven llavors principalment a les fàbriques de ciment i ceràmica de tot Catalunya, i també a particulars.

Arriba la primera febre per l’urani

Entre la dècada dels 60 i 70 es propaga amb gran fervor l’existència d’urani en els carbons de Calaf. La Junta d’Energia Nuclear fa les seves prospeccions i es declara zona de reserva especial: Zona 46-Calaf. Però els seus càlculs inicials van ser erronis i les prospeccions només van implicar immensos moviments de terra per extreure una ínfima quantitat de material radioactiu i possibles emissions ambientals de boires radioactives, segons apunta el catedràtic d’enginyeria química de l’UPC Josep Maria Casas. Fins i tot, el 1979 es va arribar a constituir el Comitè antinuclear d’Igualada.

Un reportatge de 1986 citat pel mateix Casas resumia les polèmiques i l’estat d’ànim de la població de l’Alta Anoia amb grans paral•lelismes amb el moment actual: «La febre de l’urani de Calaf tan sols ens ha deixat sorra i deutes. Les esperances d’una població assolada per l’atur li queda com a herència un paisatge lunar i un desengany que primer la va fer sentir amenaçada i després enganyada «.

Als anys 70, amb l’arribada del gasoil, es va iniciar el tancament d’algunes mines, acabat amb una sola mina en actiu a cel obert que enviava tot el carbó extret a la central tèrmica de Cercs.

Els grans moviments de terra i profundes excavacions que es van fer a l’entorn de Calaf, va alçar les protestes dels agricultors i veïns de la comarca, ja que les explosions per a l’extracció del carbó amenaçaven les seves cases i les excavacions a les terres de cultiu. Camps arrasats, boires de pols que queien sobre els municipis limítrofs i incendis a les muntanyes de terra carbonífera, constitueixen l’herència d’aquesta última fase de l’extracció carbonífera de Calaf. La degradació dels espais miners abandonats mai va conèixer l’esperada restauració ambiental, ja que les mines eren anteriors al compliment de la llei 1981 sobre restauració d’espais afectats per la mineria.

Els recents projectes per intentar trobar hidrocarburs i urani a la zona han trobat l’oposició frontal d’un territori on, en aquest tema, plou sobre molt mullat.

Informació i imatges extretes de l’estudi del catedràtic de l’UPC Josep Maria Casas “D’espais miners a dipòsits controlats”, ponència presentada el 2009 al segon Congrès Internacional sobre Geologia i Mineria en la ordenació del territori i en el desenvolupament.