El divendres 28 de març, el alumnes de 4t d’ESO de l’Institut de Santa Margarida de Montbui van assistir a un taller de memòria històrica sobre el període en què el seu poble va ser protagonista del major creixement demogràfic de la seva història, arran de l’arribada de moltes persones treballadores en el gran èxode migratori dels anys 60 i 70.
Aquesta activitat resulta de la col·laboració de persones voluntàries molt lligades històricament a les reivindicacions socials i polítiques d’aquell període, juntament amb el sindicat Comissions Obreres, i a iniciativa del Departament de Ciències Socials de l’Institut Montbui.
Es tracta d’un taller programat per a conèixer una mica d’història del franquisme a partir de testimonis locals. Prèviament havien anat a veure l’exposició que hi havia al Mont-Àgora i que, sota el títol “Memòria d’un barri 1950-1980”, recollia la realitat dels inicis de l’assentament poblacional del que avui és el casc urbà.
Les persones voluntàries col·laboradores, Maribel Nogué Felip i Alfredo Vázquez Arias, varen ser els ponents. Maribel Nogué feu una presentació de power point que emmarcava el context històric d’aquells anys, amb la realitat del procés migratori procedent principalment d’Andalusia i Extremadura, expulsada per la fam i la misèria de llavors, i també per la persecució duta a terme als més assenyalats políticament pel franquisme, i que venien a Catalunya cridats per la demanda de feina que hi havia a les seves fàbriques i així llaurar-se un millor futur tant per ells mateixos com pels seus fills, quins néts i besnets ja han nascut aquí i aquí hi ha plantat les seves arrels.
Per la seva banda Alfredo Vázquez es va presentar a partir de la seva pròpia vivència, l’aposta de viure a Montbui i el compromís veïnal per fer front a totes les necessitats bàsiques per assolir els serveis més bàsics d’una població que -en pocs anys- s’havia quadruplicat. La lluita per les guarderies, per les escoles, per l’enllumenat, per l’aigua, per asfaltar els carrers, per a impedir l’especulació que hi havia reivindicant parcs i arbres o per tenir el nostre propi ambulatori, ja que, en obrir-se el CAP de l’estació per l’INP el 1977, ens havíem quedat sense metges al barri i no hi havia servei d’autobusos, un servei que, sobretot els malalts i dependents el necessitaven i els era molt complicat haver-se de desplaçar.
L’Alfredo va explicar tot el procés de formació de l’Associació de Veïns “La Convivència”, que promovia aquestes mobilitzacions fins i tot sense tenir encara el seu reconeixement legal i patint l’hostigament i persecució exercides per les forces policials.
Al final, a manera de resum capitular, Maribel Nogué va cloure amb aquestes màximes adreçades als alumnes:
“Els drets es conquisten, no cauen del cel.
Les millores assolides són nostres i ens les poden pendre.
Els drets els hem de defensar ahir, avui i sempre.
Els joves, sovint, no volen mirar enrere, sols endavant i fer el món a la seva mida.
No tenir en compte el passat mutila el present. Cal donar valor a la memòria històrica.
Vivim el risc d’un retrocés. Donald Trump vol tancar tot el sistema públic d’educació, expulsa els migrants, nega que les persones son diverses sexualment, conrea la visió de la dona com un instrument de procreació al servei de l’home, es creu l’amo del món i amenaça tothom…
A l’Escola hem après a pensar per nosaltres mateixos, però tinguem en compte els precedents històrics, no fos cas que ens féssim el xulo i els deixéssim passar sense fer-los-hi front.
Posar en comú els problemes, no rivalitzar entre nosaltres, acceptar i respectar la diversitat de formes de pensar, de cultures i religions ens farà una societat més rica i forta culturalment i no podran dividir-nos entre diferents. Si no som iguals és perquè la societat ens tracta diferent, però no hem de permetre, perquè en clau de diversitat tothom tenim els mateixos drets i estem del mateix costat, els que no volem enfrontar-nos en cap guerra ni acceptem el discurs de l’odi. Els únics que hem d’odiar són els grans magnats que volen acaparar tota la riquesa del món i fer de la majoria peons de fabricació d’armament o soldats de les seves querres, perquè són les seves guerres, però els morts els posem nosaltres”.
ALFRED SIMÓ ARTOLA
Coordinador CCOO Anoia
Delegat CCOO Educació