Històricament, la ciutat síria d’Alep existeix des de l’any 1.800 a. C. Al llarg de seva vida ha sigut hitita, amorita, assíria, persa, grega i també va formar part dels imperis romà i bizantí. Va ser conquerida pels àrabs, pels mongols i a partir del 1.517 va formar part de l’imperi otomà, on hi va romandre fins a la caiguda d’aquest.
Situada al nord-oest del país, es troba en una posició estratègica a mig camí en la ruta comercial que uneix la costa mediterrània i l’Eufrates. La seva província ocupa més de 16.000 km, i l’any 2004 tenia una població de 2 132 100 habitants, la qual cosa la convertia en la ciutat més poblada del país, deixant en segon lloc a Damasc, la capital. Després de l’esclat de la Guerra a Síria, Alep va esdevenir poc a poc un blanc per les forces contràries al president Al-Assad. Des de meitats de l’any 2012 s’ha convertit en el principal front de la guerra civil. A partir de llavors, l’exèrcit governamental ha realitzat múltiples operacions i bombardejos amb l’objectiu de recuperar-la. Cosa que van aconseguir la darrera setmana. Aquesta acció ha sigut també el començament d’una de les més grans barbàries comeses a la història recent. Ja va avançar-ho l’emissari de l’ONU per a Síria, Staffan de Mistura: “abans que arribi Nadal veurem la caiguda estrepitosa d’Alep i assistirem a la fugida massiva persones en una nova fase de la catàstrofe humana que suposa la guerra.” Just després que la ciutat estès novament a les mans de l’exèrcit fidel al president del país, l’ONU denuncia execucions de civils a les mans de forces lleials al mandatari. La gent és executada als seus domicilis, però també als carrers quan intenten fugir o moren a causa dels bombardejos. Uns bombardejos perpetrats per Rússia, Iran i els mateixos siris. Els atacs han inclòs l’infame «doble cop» consistent a llançar una primera bomba seguida d’una segona dirigida als cossos de rescat. Fins i tot els enderrocs han estat bombardejats una vegada i una altra. El grup de voluntaris locals coneguts com a “cascs blancs” fan que palès que són tants els cadàvers als carrers que ja no poden retirar-los. Ho descriuen com un macro-col·lapse humanitari.
Realment, hi ha molt pocs testimonis del que està succeint, puix que la premsa internacional i les agències de cooperació occidentals es van retirar de la ciutat quan aquesta es va tornar massa perillosa. Els civils i els rebels havien d’haver estat evacuats d’Alep el passat dimecres, després de l’acord per a una operació que anava a marcar la fi de més de quatre anys de rebel·lió enfront del règim. No obstant això, els autobusos que anaven a transportar-los es van retirar i van tornar a les seves bases. Segons l’Observatori Sirià dels Drets Humans són les mateixes autoritats del règim d’Al-Assad els que impedeixen la posada en pràctica del pacte signat per Turquia i Rússia. La raó que addueixen és que a ells no se’ls va consultar sobre la posada en pràctica d’aquest pla d’evacuació. Corren també rumors que un altre dels frens és l’Iran. El motiu, voler, presumptament incloure en aquesta acció un pobles de majoria xiïta. En aquests moments, molts dels habitants d’Alep no fan sinó esperar l’hora de la seva mort. Estan cansats de parlar, de sentir discursos demagògics. Ningú els escolta, ningú els respon.
A llarg termini, es necessitaran esforços èpics per reconstruir el país. Però amb els combats que se segueixen lliurant i amb tanta gent morta, ferida i desplaçada, Síria no té a dia d’avui ni el capital humà ni el financer per a una tasca semblant. En algun moment caldrà que tots els actors, tant interns com a externs, revisin les seves estratègies». Fins fa poc , la posició dels Estats Units semblava ser clara, però ara que Donald Trump esdevindrà el nou president d’aquest país, ningú sap farà aquest individu. Després de l’Holocaust, el món va clamar «mai més». El mateix “mantra” es va repetir després de les massacres en l’antiga Iugoslàvia i Ruanda, així com després de les matances, a Vietnam, Afganistan i altres conflictes derivats de la Guerra Freda. Però ara per ara aquest mai més no arriba, i de fer-ho ningú es capaç d’albirar quan.
Eduard Creus