Fa una setmana que a l’edat de 93 anys va traspassar el polític israelí Shimon Peres. Durant  gairebé 7 dècades va ocupar tota mena de càrrecs dins del govern del  seu país. No obstant això, s’el recordarà i passarà  la història per haver sigut l’artífex dels acords de pau d’Oslo, amb els palestins. El que va ser considerat com “la cara amable d’Israel” va néixer l’any 1923 en un territori polonès que a dia d’avui forma part de Bielorrúsia. Va arrribar amb la seva família a Terra Santa al començament de la dècada dels trenta, fugint de l’amenaça del nazisme que es cernía ja sobre Europa de l’Est. Els parents que van romandre a la seva terra  natal van ser tots exterminats en l’Holocaust. Va combatre en la Guerra d’Independència i després va ser enviat a Estats Units. Quan l’any 1952 tornà a Israel, va passar a ocaupar el càrrec de sotsdirector general del Ministeri de Defensa.

Ha estat considerat com un deixeble directe de David Ben Gurion. Els seus passos polítics van girar sempre al voltant del laborisme, tot i que no va tenir gaire èxit a l’hora de disputar el lideratge del seu partit front a antics generals de l’Estat Major. El no haver sigut un militar d’elit com van ser-ho Itzak Rabin o Moshé Dyan,  va ser un dels motius pels quals després de l’assassinat de Rabin, va perdre la cursa electoral davant d’un belicós Ariel Sharon. Part d’aquella generació d’electors desconeixia que a l’any 1972, quan a l’aeroport de Tel-Avix tingué lloc una operació per a lliberar els hostatges d’un avió segrestat, en Shimon Peres era l’hàbil ministre de Transports que negociava darrere del teló perquè els militars poguessin actuar snese trobar cap mena d’escull.

És difícil no trobar la seva empremta en pràcticament tots els capítols de la història contemporània israeliana. Malgrat els revessos de la gens senzilla  política de l’Estat jueu, Peres va mantenir durant més de 48 anys de manera gairebé ininterrompuda la seva acta parlamentària a la Knesset. Va ser en dues ocasions primer ministre. Recurrent titular d’Afers exteriors, va exercir a més desenes d’alts càrrecs i carteres ministerials, com els de Defensa i Finances, i va posar fermall a la seva carrera com a cap de l’Estat entre 2007 i 2014. En aquesta darrera etapa es va apartar dels papers purament cerimonials i va intentar exercir com a contrapès del biaix autoritari del conservador Netanyahu.

A partir de llavors va seguir mantenint una activitat pública al capdavant del Centre per la Pau que porta el seu nom amb l’objectiu d’estrènyer llaços entre israelians i palestins. Tot i haver entrat ja a formar part de la història, va seguir intentant conservar un discurs actiu en el dia a dia polític. Quan a la matinada de dimecres passat el seu cor deixà de bategar,  es va posar el punt i final a la generació de líders que van construir fa 68 anys el nou Estat d’Israel. Ha marxat sense veure assolida aquella pau entre israelians i palestins que el feu mereixedor del Premi Nobel de la Pau el 1994. Tampoc ha deixat un clar relleu. Hauran de ser les noves generacions de l’estat hebreu els que esdevinguin garants del seu llegat i acabir de dur a terme la tasca que ell va començar.