Si llegiu aquestes tres noticies una sobre la gent gran , altra sobre l’abandonament de mascotes, i una tercera sobre l’acolliment familiar de menors desemparats, veureu que el nexe d’unió entre totes tres notícies és l’abandonament. Sobre les xifres que es donen possiblement algunes estiguin una mica inflades. Així quant a la gent gran es parla de 175.000 persones a tot Catalunya que pateixen soledat i 220 sol·licituds a Amics de la gent gran per obtenir companyia; per l’abandonament de mascotes (en general gossos i gats) es parla de 150.000 animals abandonats a España; i 7.000 nens desemparats a Catalunya.
És evident que les xifres no són comparables ni fiables i que segueixen la línia oberta fa temps de quantificar qualsevol fenomen que pugui ser evitable i que es pugui preveure . En qualsevol cas sí que son indicatives del funcionament humà i del funcionament social.
Que una bona part de la gent gran pateix soledat, és un fet que cada dia abunda més i que té moltes expressions una d’elles la immensa soledat que es viu tant a les residències geriàtriques com a les llars unifamiliars. Hem tret als avis de les llars més o menys intergeneracionals per abocar-los a la Residència i altres fórmules afins i ho hem fet tots nosaltres; I ho hem justificat a partir d’unes prioritats que hem creat, també, nosaltres mateixos.
Quant a la demanda de companyia de voluntaris per a gent gran resulta difícil aplaudir la idea quan la família a la qual pertany l’avi fa desistiment de les seves obligacions i és realment la que provoca aquesta soledat. És conegut l’exemple “estàndard” del nét que no va a veure l’avi mentre un amic seu, voluntari, li fa la companyia. No sé a vosaltres però a mi em recorda aquella manera genuïnament humana de crear ocupació i que se exemplifica en obrir forats i després tapar aquests mateixos forats.
Quan a la demanda d’acolliment familiar per menors desemparats, sense ànim de jutjar ningú i menys a mi mateixa que tinc un gos a casa, crida l’atenció a la disponibilitat que tenim, per exemple, per adoptar un gos, en tot el sentit de la paraula “adoptar” i la poca solidaritat i compromís cap a la nostre espècie humana, en aquesta cas representada en nen desemparats.
El gènere humà és, organitzativament, de petit grup (la família) i com a molt fa petits grups (el clan) però d’un temps cap aquí ens hem entestat en fer l’entramat humà de grans grups, imitant animals socials com les formigues o les abelles. La socialització en “grans grups” dels quals la llar d’infants, la residència geriàtrica o centre de dia, són una mostra, capgiren la forma òptima, de relacionar-nos i ens aboca, més d’hora que tard a una soledat impossible d’eludir.
Per mi que cal tornar al petit grup, a la família, l’ entorn humà per excel·lència.