Aquest dies ha voltat per Barcelona i Madrid el metge danès, Peter C. Gotzsche, presentant el seu llibre «Medicamentos que matan y crimen organizado» i ha passat per llocs tant diferents com les OCU o l’Institut d’Estudis Catalans. El llibre denuncia, amb rigor científic, com les grans farmacèutiques han corromput el sistema de salut mitjançant la maximització de beneficis per sobre del compromís ètic amb els malats, és a dir com primer és el benefici fàcil idesproporcionat i segon, és “curar o pal·liar ”.Per fer-ho es comptaamb l’ajuda del màrqueting que exagera els beneficis del fàrmacs i n’amaga els perjudicis sense importar-li gaire i la seguretat dels medicaments, a canvi d’ obscenes quantitats de diners guanyades al més pur estil màfia.
L’arrel de la corrupció (perquè parlem també de corrupció) arrenca de la industria farmacèutica però s’estén com una taca d’oli que arriba a tot arreu del sector sanitari: la corrupció que mata amb medicaments. En xifres a la Unió Europea moren 587 persones al dia pels efectes adversos dels medicament en front de 75 que moren per accident de trànsit (mata més la industria farmacèutica que la automobilística) però passa bastant més desapercebuda. Segur que no passava desapercebut 587 morts d’Ebola o d’un atac terrorista.Sí, l’agent corruptor és la industria farmacèutica i els corrupte, metges que s’anivellen en corrupció amb polítics, acadèmics, banquers, empresaris periodistes,.. vaja amb el mateix Molt Honorable.
La industria farmacèutica usa i abusa de la seva força i estableix una clara connivència amb el metges al temps que completa el cercle amb la col·laboració i absència de control per part de les administracions públiques. És veu llunya allò de què els medicaments i per tant la industria farmacèutica haurien d’estar al servei de les persones i no a l’inrevés. Díficil, mentre interessos econòmics privats i investigació mèdica estiguin vinclats.
La lectura del llibre, que us recomano vivament, posa en evidència que els medicaments són una epidèmia ja sigui per ús inadequat o per hiperprescripció (a Dinamarca es donen 8 milions de dosis diàries per 5,5 milions de persones o sigui 1 de cada 8 pren , almenys, 5 medicament diaris), que la industria no ven medicament sino mentides sobre els medicament o que, per exemple, a la Unió Europea els medicament prescrits son la tercera causa de mort (200.000 morts a l’any de 500.000 habitants)després de les malalties cardiovasculars i el càncer.
Resulta molt interessant la crítica rigorosa i científica que fa sobre el TDAH, la depressió, el suïcidi o els psicofàrmacs. Segurament més d’un psiquiatra deu anar pensant que la psiquiatria s’enfonsa…
Sobre el TDAH explica que no és més que un nom sense entitat biològica, com es diagnostica principalment a partir de les queixes dels mestres, sent realment un “trastorn” aplicable a molts de nosaltres. Peròles xifres són esgarrifoses, així segons l’autor el pateix un 11% dels estatunidencs en edat escolar quedant molt clar que l’efecte principal que es persegueix no és millorar els resultats acadèmics dels nens sinó aconseguir que siguin més manejables a classe. Respecte els antidepresius qüestiona els beneficis que tenensobre la salut quan amb placebo s’aconsegueixen resultats al temps que remarca que sovint s’oblida (metges i malats) que darrera moltes depressions hi ha causes naturals com pot ser estar a l’atur o tenir relacions personals deteriorades que poden millorar espontàniament.
La crítica al llibre no és altra, al meu entendre, que està bé que l’autor es posicioni amb el “jo dic la veritat basant-me en la investigació i el rigor científic però sense fonamentar una ètica professional sobre aquesta base. Jo creia que la posició ètica de cada qual no precisa fonamentar-se en el procedir de la ciència.