Marcel·lí Gassol, passió pel ciclisme

El vilanoví Marcel·lí Gassol i Camins, un apassionat del ciclisme -que practica des que era molt jove-, va celebrar el passat 5 de gener el seu 90è aniversari. Malgrat la seva edat, encara va en bicicleta,  sobretot quan necessita aixecar l’ànim. Fa recorreguts curts i quan no pot sortir, agafa la ciclostàtica i practica a casa.

Marcel·lí Gassol va fer la seva última cursa l’any 94, amb més de 70 anys, a les terres de Lleida però ni les curses més dures com les de Monistrol a Montserrat o les de Walter 2000, se li havien resistit malgrat l’edat, on habitualment era el corredor més gran.

Rodejat de desenes de copes, trofeus, medalles, retalls de diaris i fotografies que ens recorden tota una vida entregada al ciclisme, aquest vilanoví il·lustre, ens va obrir les portes de casa seva  per repassar la seva trajectòria. Un camí, llarg, que va començar quan tenia deu o dotze anys amb una bicicleta que havia heretat del seu germà. Els viatges habituals entre casa seva i l’hort, li van servir, explica Gassol,  per descobrir tot el que sap sobre l’equilibri i la velocitat, ja que recordem, Gassol era conegut per les seves qualitats com sprinter.  

El tàndem Gassol-Alcaraz, més coneguts com els “Diablos Rojos” eren els  favorits de les anomenades “competicions americanes”. Això de Rojos era pel color dels mallots, explica Gassol que, també explica que la seva estratègia era combinar la resistència de l’Alcaraz, que es dedicava a cansar els contrincants més forts, amb la velocitat que aportava ell, i que els permetia anar guanyant voltes. El duet era terrible a les pistes ja que de 10 curses, ells en guanyaven set o vuit. 

L’any 1980 es va crear la Penya Ciclista de Vilanova del Camí, de la que en va ser soci fundador. I des de la Penya, es van promocionar les curses locals. Els seus èxits esportius i també la seva contribució a Vilanova li van merèixer l’any 2000 la Medalla de la Ciutat al Mèrit Esportiu.