La Mancomunitat de BTT de l’Anoia pedala pel Berguedà

19 d’ocubre, un quart de vuit del matí,  es encara ben fosc. Una vintena de beteters de la Mancomunitat estem prenent un cafè al  poble de El Rosal, prop de Berga. Arrangem les bicis i a trenc d’alba encetem l’excursió. Avui rodarem enmig de la serra de La Quar  per arribar finalment  a la de Picancel. Ens espera una orografía molt trencada. Clareja i el cel està tapat amb núvols mitjos. Tot el matí serà així. Ben aviat arribem a la vall de la riera de la Portella, la qual seguirem molta estona. Dessota la pregona vall tenim el petit embassament de Fuïves. El dia s’aixeca grisot i no veiem les muntanyes llunyanes. I comença el festival de contínues pujades i baixades, el paradís de les sifonades. Sempre a la vora del riu de la Portella. La pista és dolentota, no permet badar gens. Anem endinsant-nos en la boscosa vall i guanyem tan sols dos-cents metres de desnivell en vuit km de marxa. No gaire. A partir d’ací seguim el torrent de cal Moliner i ja comencem a pujar  com “déu mana”. Una costa curta però amb bon ferm ens mena a l’antic monestir  i esglèsia  romànica de Sant Pere de la Portella (800 m), enmig del bosc. L’indret és bonic. A la plaça herbosa i sota uns grans arbres esmorzem. Hi ha xarel•lo del bo, la bóta no para d’anar de mà en mà;  fins i tot apareix un termo amb cafè…..i assaborim cigaló. El súmmum. Els presents entusiamats amb tota aquesta samfaina s’ho passen d’allò més bé. A partir d’aquí la ruta s’enfila fort per arribar, quan portem ja disset quilòmetres, al santuari de la Quar, a 1062 m. Hi ha un bon mirador. Al fons albirem Berga. Tanmateix el cel és tristot. A les fondalades es veuen alguns masos esparsos i el paisate és una forest sense fi. Una baixada de  quatre quilòmetres i passem pel costat d’un antic pont del camí ral. I sobtadament ens trobem un rost pedregós, de dos km i dos-cents cinquanta metres de desnivell, incòmode, molt tècnic i que ens fa suar de valent. Només un de nosaltres aconsegueix fer-lo sencer sense baixar de la bici. Però és que ha vingut del planeta Mart. En alguns trams, els “normalets” hem de caminar. Després de cremar tota la cansalada assolim finalment la petita i bonica ermita romànica de Sant Miquel de les Canals. Al costat hi ha un mas amb vaques lliures i  de gros banyam pasturant.  Fan el badoc i pensen que hi foten allà dalt uns borinots com nosaltres. Som a la serra de Picancel. El paisatge ara és ample i encisado ja que el cel té clarianes. Estem altra vegada a 973 m d’alçària. Ha estat dur arribar aquí. Portem vint-i-set quilòmetres, però molt desnivell de pujada. Cap broma. Ara cal baixar, però el que ens espera és quasi una pel•lícula de terror: una dreta, molt estreta i trencada trialera de set quilòmetres s’esmuny enmig de la bosca i la brosta de tardor, amb trams de dificultat 4/4, és a dir, extrema. Maldem per baixar com podem, és clar. Hi han trossos  que més d’un els fa a empentes i rodolons. Al final el senderó es suavitza i arribem al bell i molt conegut santuari de Sant Quirze de Pedret. Com es veu, avui ha anat la cosa de santuaris i ermites. Un company nostre, ha fet tot el recorregut corrent a peu. No li hem pogut guanyar ni un metre. Això dóna idea del trencat de l’itinerari i del fort que ell està. Seguim la Via Verda que hi ha aprop i arribem finalment a El Rosal, d’on hem sortit fa unes quantes hores. Han estat trenta set quilòmetres i un desnivell acumulat de mil cent setanta metres. Gaubança a pleret. I com que ja toca, anem a cruspir-nos un bon dinar. A mitja tarda ja som a casa.

La propera sortida és dissabte 16 de novembre. A base de corriols i trialeres, al Bages. Nivell: alt i tècnic.

Reunió prèvia al Poliesportiu Les Comes, a les 8 del vespre del dimarts dia 12 de novembre.
Per aquesta i la resta de sortides podeu visitar la pàgina web www.mancomunitatbtt.net